AKIXÍ

El baixista Jordi Gaspar s'estrena en solitari amb ‘Akixí’.

Introspección (Jordi Gaspar) – AKIXÍ

Conegut per acompanyar artistes com Maria del Mar Bonet o Tete Montoliu, Gaspar busca la seva pròpia veu en un disc molt personal

Jordi Gaspar: AKIXÍ

Jordi Gaspar: AKIXÍ

L'òpera prima del prestigiós baixista Jordi Gaspar no podria ser més íntima: ell sol amb el seu baix acústic interpretant composicions pròpies en un hórreo gallec. No costa imaginar-lo assegut en un racó, arraulit en la penombra amb el seu instrument, acaronant cada nota per després deixar-la respirar, amb la cara il luminada per tres raigs de sol que s'han colat, furtius, per les esquerdes d'un castany bicentenari. Pocs escenaris se li semblen a un més apropiats per acollir aquest 'Akixí'. En la mateixa habitació on en temps es guardaven els formatges, la mel i el blat, Jordi Gaspar perfila un disc que recull aquest sabor mediterrani i el converteix en tretze temes d'aire càlid i fresc, melancòlic i pausat. Un d'aquests àlbums que es deixa escoltar sense cap esforç però que es gaudeix millor amb atenció i sense presses, assaborint cada passatge, deixant extasiar per la seva precisió narrativa, per l'aroma que desprèn cada silenci. És clar que, com a tot bon vi, part del pes de ‘Akixí’ resideix en el postgust: una nota de fusta a la part posterior del paladar, una sensació de pau i benestar, la convicció d'haver viscut per uns instants als llimbs d'un rellotge sense manetes.
Tot i comptar només amb una guitarra baix i, de tant en tant, un contrabaix, no és aquest un exercici de virtuosisme teatral i desenfrenat. Al Jordi Gaspar no li interessen les virgueries ni els slaps. Tampoc li va la reproducció milimètrica de clàssics o la concatenació de frases mecàniques de memòria. Per això en el seu debut deixa de banda la seva experiència al costat de mestres com Serrat, Tete Montoliu o Lucho Gatica per centrar-se en si mateix i en la composició d'onze temes on investiga i reflecteix el seu jo més profund. L'única treva que es concedeix en aquesta expedició introspectiva són dues versions: “Arabesc” de Debussy i “Cançó per Bubu” de Jordi Bonell. Tot això conforma un disc detallista i contemplatiu on Gaspar juga amb les textures i la densitat del seu baix saltant d'un estil a un altre, sense sotmetre's a la tirania de les etiquetes, inventant alguna cosa que, d'existir, podríem anomenar jazz d'autor.
Perquè, com el mateix Gaspar afirma, primer és persona, després músic i després baixista. I així ho demostra ‘Akixí’, una col lecció de temes en què la persona, el músic i el baixista es despullen, es miren al mirall i indaguen en els llocs més recòndits del seu ésser per descobrir una mica més. La conclusió? El propi títol la resumeix: que està aquí i que és així (“així”, en català). L'eloqüència d'aquesta definició gairebé tautològica només la podran aprofitar quan li donin a l' “play”.

Jordi Gaspar: AKIXÍ és la música Acústic Baix elèctric de Jordi Gaspar.